La problemàtica de les autolesions es presenta com un enigma complex i amb múltiples cares. En aquest article ens submergim en un terreny complex i delicat que exigeix comprensió i empatia. Aquest fenomen es manifesta de manera més important en l’adolescència, aconseguint una prevalença del 14%. A diferència de la creença comuna que les autolesions busquen cridar l’atenció, és necessari desmuntar aquest estigma i reconèixer que aquestes accions són manifestacions d’un dolor emocional aclaparador que requereix d’un abordatge terapèutic.
És important destacar que les autolesions no són exclusives de l’adolescència; no obstant això, ens centrem en aquest període de la vida a causa de la vulnerabilitat inherent dels adolescents i a la seva necessitat de guia i suport. La clau resideix a no jutjar ni estigmatitzar, sinó a escoltar, comprendre i oferir alternatives saludables.
Mecanismes psicològics de les autolesions
Quan parlem d’autolesions, ens referim a l’acte d’infligir-se mal físic, un comportament que, encara que temporalment proporciona alleujament, es converteix en un mecanisme d’afrontament disfuncional per a gestionar un malestar intern aclaparador.
El fonament d’aquest fenomen radica en l’alliberament d’endorfinaes, neurotransmissors que actuen com a analgèsics naturals. Davant el mal físic autoinfligit, el cervell respon generant endorfines, proporcionant una sensació momentània de calma, tranquil·litat i reducció del sofriment emocional. És essencial comprendre aquesta paradoxa: el dolor físic es converteix en un mecanisme de fugida temporal del dolor emocional. Històricament, aquest mecanisme d’alliberament d’endorfines tenia un propòsit evolutiu. En situacions de perill, la capacitat de resistir el dolor físic era crucial per a la supervivència. Imaginem a un individu en el bosc, ferit mentre caçava; l’alliberament d’endorfines li permetria mantenir-se fort fins a arribar a un refugi on pogués rebre ajuda. No obstant això, en la complexitat de la societat contemporània, aquest mecanisme ha perdut la seva funció adaptativa original i s’ha convertit en una estratègia disfuncional per a afrontar el dolor emocional.
La gratificació instantània que proporcionen les endorfines en autolesionar-se contrasta dràsticament amb les conseqüències a llarg termini. Si bé s’experimenta un alleujament momentani, aquest es veu ràpidament eclipsat per sentiments de culpa, vergonya i remordiment. La dualitat entre la gratificació immediata i el sofriment emocional posterior crea un cicle nociu que atrapa als qui el pateixen.
És fonamental comprendre que aquells que recorren a l’autolesió ho fan perquè enfronten un dolor emocional que sembla incontrolable. La incapacitat per a gestionar aquestes emocions de manera saludable condueix a la cerca de mètodes alternatius, com les autolesions, per a intentar restablir un equilibri momentani.
Manifestacions més comunes de les autolesions
Les autolesions adopten diverses formes, sent les més comunes els talls, cremades, pessics, esgarrapades i la manipulació de crostes. És crucial entendre que les persones que tenen aquests comportaments sovint els oculten deliberadament, utilitzant roba folgada o canyelleres per a evitar la vergonya i el judici extern. Comprendre aquesta dinàmica és essencial per a aquells que desitgen donar suport als qui ho necessiten.
Desmitificant la intenció darrere de les autolesions
En enfrontar-nos a l’autolesió, és vital despullar-la d’estigmatització i reconèixer-la com un senyal clar que aquesta persona està patint un dolor emocional profund. En el cas d’adolescents, els qui sovint enfronten dificultats en l’expressió i gestió d’emocions, l’autolesió pot convertir-se en una sortida per a enfrontar un remolí intern incomprensible. Per tant, la resposta inicial ha de ser l’acceptació d’aquesta realitat, evitant la temptació de minimitzar-la o atribuir-la a mers intents de buscar atenció.
Quan ens trobem davant la realitat de l’autolesió en adolescents, l’estratègia de confrontació i castic resulta ineficaç i contraproduent. En lloc d’això, es necessita un enfocament compassiu que ofereixi suport i creï un espai segur per a la comunicació oberta. Negar l’existència de l’autolesió només intensifica el sofriment de l’adolescent, alimentant la sensació de solitud i desesperació.
Proporcionant alternatives saludables
La clau radica a proporcionar alternatives saludables per a lluitar amb les emocions aclaparadores. Convidar a l’adolescent a participar en activitats que fomentin el benestar emocional, com córrer, practicar esports, escoltar música o simplement ser present, contribueix a desviar l’atenció de l’autolesió cap a comportaments més positius.
A més, és vital involucrar a professionals de la salut mental en el procés. Contactar al terapeuta de l’adolescent i fomentar la comunicació amb ell pot ser una part important de la intervenció. La col·laboració entre família, amics i professionals de la salut mental crea un sistema de suport sòlid que contribueix a la recuperació a llarg termini.
Transformar el dolor en oportunitat
En conclusió, abordar les autolesions implica un enfocament comprensiu i multidimensional. En acceptar la realitat de la situació, validar els sentiments de la persona i proporcionar alternatives saludables, podem contribuir significativament a la recuperació i al benestar emocional a llarg termini. La comunicació oberta i el suport constant són pilars fonamentals en el camí cap a la superació de les autolesions, transformant el dolor emocional en una oportunitat de creixement i enfortiment personal.
