La importància d’expressar els sentiments en la infància

Existeixen evidències científiques que des de les primeres setmanes de vida els bebès són éssers amb emocions i que la majoria d’aquestes, es van aprenent amb la interacció amb el món exterior. Comença amb la visió única dels seus cuidadors i a poc a poc es va estenent a la resta del món.

Al conjunt d’emocions que sorgeixen en néixer les diem emocions primàries i alguns científics creuen que estan biològicament programades. En canvi les emocions secundàries o complexes, solen sorgir en el segon any de vida. Aquestes últimes, són emocionis auto-conscients i avaluatives, que ajuden a interactuar amb el món d’una manera més o menys eficaç, i és precisament en aquestes on podem ajudar els nostres fills a crear un referent emocional sa. Amb això no vull dir que fins als dos anys d’edat les emocions dels teus fills no siguin importants. Hem d’entendre que per a crear aquestes emocionis auto-conscients es basaran en les emocions viscudes des de les seves primeres sensacions.

Escoltar al nen és fer que se senti respectat i per tant és ensenyar-li que té el dret de ser respectat.

Socialment venim d’una generació on prevalia l’autocontrol emocional. Si parlem amb els nostres avis sobre les emocions, el més probable és que el que més escoltem sigui “d’això no es parlava” o “això no es pregunta”. Es vivia en un món on, no sols era tabú exterioritzar sentiments, sinó que en part també ho era tenir-los, per la qual cosa es creava un gran conflicte interior al no poder entendre el que sentíem, o pitjor encara, pensar que els nostres sentiments eren dolents.

Des de la generació de l’amor lliure (dècada dels 60) a l’actualitat, hi ha hagut grans canvis respecte a l’acceptació i respecte de les emocions personals i socials. Se sent, es parla i s’expressa amb més normalitat. El terme empatia neix en aquests dies, paraula gairebé desconeguda llavors, en canvi avui dia és d’allò més habitual escoltar-la.

Per què els nostres nens no són capaços d’expressar, entendre i gestionar les seves emocions?

La resposta és simple, l’aprenentatge emocional, conèixer i entendre les nostres emocions, l’estem fent d’adults i no de nens i això té repercussions. La pedagogia demostra que en la infància és on s’assimilen i interioritzen millor els coneixements, per això fem que els nens de tres anys aprenguin coses tan necessàries com el nom dels planetes o la diferència d’espècies. En canvi si s’enfada perquè no li surt alguna cosa és incapaç de tolerar la frustració que això li genera, no sap expressar-se i no té recursos, generalment perquè ningú li ha ensenyat. Segurament ni tan sols és capaç d’entendre que està enfadat i que és normal sentir-se així.

És per això que des de la psicologia lluitem per a fer partícips als adults que s’encarreguen de l’aprenentatge dels nens (pares, mares, avis, professors, cuidadors, tutors), de l’aprenentatge emocional. Potser no ens sembla necessari explicar que és estar enfadat, estimar a algú o estar trist, però part d’aquestes emocions són les que hem definit anteriorment com a emocions secundàries, que el nen les va aprenent durant la seva interacció amb el món i encara no les sap gestionar.

Existeixen molts recursos per a treballar aquestes emocions, jocs, llibres, pel·lícules, tallers, però el primer que cal fer és escoltar al nen. Ha d’interioritzar que pot expressar-se lliurement i que pot preguntar sobre ell mateix. És necessari que cada dia tingui un espai per a expressar el que ha sentit – “he estat trist”; “m’ha fet feliç guanyar la carrera”. Escoltar al nen és fer que se senti respectat i per tant és ensenyar-li que té el dret de ser respectat.