Quan arriben els suspesos. Com acompanyar sense fer mal.

S’acosta Setmana Santa i, amb ella, les notes del segon trimestre. Per a moltes famílies, aquest moment arriba carregat de tensió, preocupació i, en alguns casos, enfadament. És habitual que apareguin frases com “no s’està esforçant”, “ho podria fer millor” o “això no pot continuar així”.

I, tot i que tot això neix de la preocupació, hi ha una cosa important que ens hem de preguntar: com estem acompanyant els nostres fills quan les coses no van bé?

Perquè un suspens no és només una nota. És un senyal.

Aquest suspens pot ser un senyal que alguna cosa no està funcionant. Pot ser la manera d’estudiar, l’organització, la motivació, la gestió del temps (ai, aquestes extraescolars!)… o fins i tot l’estat emocional del nen o la nena. I aquí és on, com a adults, tenim una oportunitat molt valuosa.

Perquè moltes vegades, darrere d’aquest resultat, hi ha alguna cosa que l’infant encara no sap fer bé o alguna cosa que no està podent gestionar tot sol. Potser no ha après a planificar-se, potser es bloqueja davant de certes tasques, li costa mantenir l’atenció o travessa un moment emocional que també afecta el seu rendiment.

Mirar el suspens d’aquesta manera ens permet canviar la reacció. En lloc de quedar-nos només amb la decepció o l’empipament, ens podem preguntar què necessita per avançar. I aquesta pregunta, encara que sembli senzilla, pot marcar una gran diferència.

Un suspens no és només una nota. Moltes vegades és el senyal que un infant no necessita més pressió, sinó més guia, eines i acompanyament.

Renyar sense acompanyar no és ensenyar.

L’enuig, el càstig o la pressió poden generar por o bloqueig, però no desenvolupen habilitats. Un infant no aprèn a estudiar millor per sentir-se malament ni a organitzar-se per rebre una esbroncada. Quan responem des de l’empipament, el seu cervell es posa a la defensiva i es preocupa més per evitar el càstig o la nostra decepció que no pas per entendre què ha fallat realment.

De fet, moltes vegades passa just el contrari, augmenta la frustració, baixa l’autoestima i apareix el rebuig cap a l’estudi. L’estona dels deures acaba convertint-se en un camp de batalla diari on la família perd energia i, el més important, connexió. A poc a poc, comencen a creure que “no serveixen per estudiar” o que són “mals estudiants”, assumint una etiqueta que els desmotiva encara més i apaga la seva curiositat natural.

Si volem que els nostres fills millorin, necessitem canviar el focus. Passar de l’exigència sense guia a l’acompanyament amb eines. És a dir, substituir el “t’has d’esforçar més” per un “mirem plegats com podem fer això més fàcil i més estructurat”. Necessitem asseure’ns al mateix equip davant del problema, en lloc d’enfrontar-nos a ells.

Exigir resultats sense ensenyar el camí és com demanar-los que condueixin un cotxe sense haver-los donat abans classes de conducció. El més normal és que xoquin, es frustrin i no vulguin tornar-ho a intentar.

Acompanyar no vol dir fer-ho per ells.

Un dels errors més freqüents és passar de no intervenir a intervenir en excés. O bé deixem tota la responsabilitat en l’infant (“ja és gran, s’ha d’espavilar”), o bé acabem asseient-nos cada dia al seu costat, organitzant-li, recordant-li i supervisant-ho tot. Cap d’aquestes opcions afavoreix l’autonomia.

L’objectiu no és que l’infant depengui de nosaltres per estudiar, sinó que aprengui a fer-ho per si mateix. Però això no passa d’un dia per l’altre: requereix un procés.

Acompanyar és ensenyar.

En els primers anys, estudiar no és una habilitat adquirida. S’aprèn. Igual que aprenen a llegir o a escriure, necessiten aprendre a:

• Organitzar el seu temps.
• Planificar tasques.
• Dividir l’estudi en parts.
• Mantenir l’atenció.
• Saber per on començar.
• Gestionar la frustració.

Tot això no s’ensenya amb un “posa’t a estudiar”, sinó amb presència, guia i pràctica. Acompanyar implica seure amb ells al principi, ajudar-los a estructurar-se, ensenyar-los tècniques senzilles i, a poc a poc, anar deixant anar.

Primer ho fem amb ells, després ho fan amb la nostra supervisió i, finalment, ho fan sols. Aquest deixar anar progressiu és clau. Si deixem anar massa aviat, es perden. Si no deixem anar mai, no creixen.

Ensenyar-los a veure el suspens com una oportunitat, encara que incomodi, també forma part del procés. Un suspens pot ser un bon punt de partida per revisar què està passant i què necessita l’infant. En lloc de centrar-nos només en la nota, podem obrir preguntes com ara:

• Què és el que t’ha costat més?
• Com estàs estudiant ara mateix?
• Què creus que podríem fer diferent?

Aquest tipus de preguntes no busquen culpables, sinó comprensió. Perquè quan un infant se sent escoltat i acompanyat, és molt més probable que s’impliqui en el canvi.

Quin és el paper dels pares en aquest procés?

No hem de ser més exigents o més permissius, sinó que hem de ser més conscients. D’entendre que darrere d’un mal resultat hi ha una habilitat que encara no està desenvolupada. De deixar d’interpretar el suspens com una falta de voluntat i començar a veure’l com una falta d’eines. De passar de la reacció a l’acompanyament. Educar també és això, estar presents en el procés i no només en el resultat.

I sí, requereix temps, paciència i constància. Però és l’única manera que, a poc a poc, els nostres fills no només millorin les notes, sinó que desenvolupin una cosa molt més important: la capacitat d’aprendre per si mateixos.